miércoles, 20 de mayo de 2015

Desesperanza

Durante los últimos años se ha vivido una fuerte crisis internacional a causa del sistema capitalista; debido a ser un sistema insuficiente, opresor e incapaz de mantenerse, tiene crisis periódicas cada x tiempo.
Esta vez, la crisis empezó en el año 2007 y en las potencias mundiales, se han ido recuperando poco a poco. Sin embargo, el caso de España ha sido diferente, debido a las malas políticas de nuestros gobiernos.
Uno de los grandes problemas de este país es el bipartidismo rancio que se viene produciendo desde los años de la transición. La lógica de este país es: "Si el PSOE lo hace mal, voto al PP; Si el PP lo hace mal, voto al PSOE." Y eso ocurrió en las pasadas elecciones de noviembre de 2011. El PSOE no fue capaz de sacarnos de la crisis y los españoles decidieron "castigar" al partido socialista eligiendo al PP, quien mucho prometía y poco cumplió.
Como sabemos, la única política del PP ha sido mentir. Desde 2011, el pueblo español ha sufrido un seguido se recortes, desahucios, desempleo, emigración y un largo etcétera. La población, por muy descontenta que esté y por mucho que me duela, no va a hacer más que votar al PSOE para solucionarlo, y volveremos a lo mismo de siempre. A un país de tercera que gasta y gasta y no tiene dinero.

¿Y los jóvenes qué? ¿Qué pasa con nosotros?

Desde el punto de vista de una persona de 18 años que lleva casi la mitad de su vida viviendo en una crisis económica, política y social, el futuro (si es que hay), es negro. Siempre nos han dicho que tenemos que estudiar, sacar buenas notas, sacarnos una carrera y así luego tendríamos un trabajo que nos gustase. Sin embargo la realidad es completamente distinta. Podemos ver como cada día miles de jóvenes marchan al extranjero, gente preparada, que ha estudiado, sacado buenas notas y una carrera y en cambio no ha tenido un trabajo que le gustara y encima ha tenido que irse a miles de quilómetros de su tierra para trabajar en cualquier McDonald's, con suerte. Pues bien, este es nuestro punto de vista. Nos lo hemos currado durante varios años y aún nos queda lo peor. ¿Y para qué? ¿Para acabar en un McDonald's de Oxford? ¿Bajo de un puente?
Esta es nuestra motivación y nuestra esperanza. Estudiar, agobiarse, para después ser un explotado más, con suerte, o un parado.
Y quizá por sea por ello por lo que no estudiamos, por lo que hay un ambiente de vagancia, malestar y cansancio en las aulas. Y quizá nadie haya pensado en eso, en que somos las víctimas de un sistema capitalista y un país en crisis que no es capaz de salir de ella. Y aún siendo las víctimas, se nos culpa de no estudiar, llevándonos a una desmotivación mayor.
Hay puesta en nosotros, los jóvenes, una esperanza de la que carecemos. Y mientras se nos culpa, nadie hace nada. Solo votar, a uno o a otro. Y es que ese quizá sea el problema, que pretendemos vivir en democracia, y sin embargo no gobierna el pueblo, gobiernan las élites, y el pueblo no es capaz de gobernar porque claro, es mucho más fácil levantarse del sillón una vez cada cuatro años y echar un voto al azul o al rojo.
Y no amigos, la solución no es simplemente cambiar de color. La historia de España nos enseña que ha habido muchos cambio de color, momentos buenos pero todos con un final nefasto. Y ese es otro problema. Un pueblo que no mira su historia y comete los mismos errores una y otra vez, está condenado al fracaso.
Y mientras tanto los jóvenes tenemos que cargar con los fallos cometidos por los adultos. Y además, nosotros los volveremos a cometer y lo pagarán nuestros hijos. Porque esa es la esperanza de nuestro país, la historia de siempre.

jueves, 14 de mayo de 2015

Fui tan libre como los versos que escribí

Que efímero es el tiempo
y que corta la vida.
Cuan larga es la lista
de cosas por hacer.
Que lejos están
todas las cumplidas.
Que parece que fue ayer
cuando te conocía.
Cuando no eras nadie
para mí.
Cuanto ha cambiado todo.
Que ahora me pongo
un poco más triste
si no sé yo de ti.

Lo bonito de los detalles
es el haberse conocido,
y lo bonito del recuerdo
es que permanece,
lo malo de este
es que nunca vuelve.
Nuestro ayer siempre será
mejor que nuestro ahora
y nuestro ahora mejor
que nuestro mañana.

Y no saber hacer rimas un día
y hacer rimas en dos.
Qué me quiero libre como el verso
y conocer todos tus besos.

Y en ello quedé atrapada en los versos libres que escribía y mi paso de libertad quedará siempre grabado, y no te atrevas a hablar de inmortalidad, porque estaré muerta, mas permanecerán en el tiempo mis historias, y así seré libre, porque así lo quise desde el momento que nací.

Y de ti me atrajo tu libertad y ahora tu libertad me mantiene cautiva. Que ironía.
Qué efímera la vida y que corto el tiempo.

viernes, 17 de abril de 2015

Peurs contre peurs

Vaig escapar corrent d'aquell infern. No tenia on anar, ni diners, ni amics, ni familia que em poguera ajudar. Els havia perdut fa temps. No m'importava, qualsevol cosa era millor que viure allà.

Eren les 03:14 de la nit. No hi havia cap ànima a la carretera de Nevers. Feia fred. Crec recordar que estàvem a 21 de decembre i el termòmetre no arribava als 0°. Portava hores caminant. Volia anar a París, sempre havia estat el meu somni.

Tenia 20 anys. Havia nascut al Marroc però quan a penes tenia 2 anys, la meua familia i jo vam haver d'emigrar cap a França. Mai he tornat allà ni tampoc l'extranyat. Ens vam a instalar a Nevers. Com que no teniem prou diners, la meua casa estava a uns dels barris més pobres de la ciutat on la majoria dels habitants eren families inmigrants com la meua. L'any següent vaig començar l'escola. Em vaig fer de seguida a tot. M'encantava anar a classe fins que la realitat em va donar una bofetada a la cara.

Tenia 5 anys. Estava jugant al pati amb l'arena. Portava ja 3 a Nevers i era la primera vegada que em deien "mora de merda." Amb el temps em vaig anar acostumant. Va ser un grup de xiquets blancs de la zona més rica de Nevers que anaven a la meua classe. Des d'aleshores la meua vida va canviar. La resta de la classe va començar a insular-me també i això va durar tot el curs. Vaig deixar de quedar-me al parc d'enfront de l'escola quan eixia de classe. Per les vesprades m'anava directa al meu barri i em quedava jugant amb els xiquets que allí vivien. Tots eren com jo.

Quan vaig complir els 14 anys m'havia tornat una xiqueta solitaria. Només tenia un parell d'amics del barri que anaven a classe meua. Per a la resta de la classe erem éssers inferiors. Amb els anys, havia deixat de jugar al carrer i només mantenia la relació en ells en l'horari escolar.

Estavem al septembre. Portava els 3 mesos d'estiu pràcticament sense eixir de casa però el curs començava i no tenia més remei que continuar-ho. Vaig vore a Simone i a René després de tant de temps. En el fons m'alegrava de vore'ls. Per a la nostra sorpresa, hi havia un xicot nou a classe: Adrien.

Adrien era un xic de cabells rossos i ulls verds. Era molt guapo. Venia de Lyon. Els seus pares eren importants empresaris i s'havien mudat a la zona rica de Nevers per negocis. Ell tenia dos anys més que jo. Es va sentar al meu costat. Prompte ens vam fer amics i jo em vaig enamorar. Era la primera vegada que el feia. Cap al novembre vam començar a eixir junts. Jo no m'ho creia. Era la primera persona blanca que no em discriminava i damunt, m'estimava. Era molt feliç.

Al principi era tot genial. Anavem al cine, anavem junts de la mà per tot Nevers, ens besavem, ens abracàvem, etc. Quan va arribar el calor, vaig començar a dur pantalons curts i samarretes de tirants; a ell no li agradava. S'enfadava, deia que em podia passar qualssevol cosa, que com a mora que era hauria de respectar la meua cultura i no dur eixe tipus de roba.

Això em feia mal. Em vaig sentir com la primera vegada que em van dir "mora de merda." No entenia el seu comportament però l'estimava més que a la meua vida i volia vore'l feliç. Per això el vaig fer cas. Pensava que estaria tot solucionat però la cosa no va parar.

Estavem a juliol. Feia un mes que no veia els meus amics, i volia vore'ls. Vaig parlar en René per anar a prendre alguna cosa. Quedàrem per dinar, i després a la vesprada m'aniria amb Adrien. Estaven al centre comercial, tranquil.lament menjant quan Adrien va aparèixer. Em va agafar del braç violentament i em va portar a un racò.

-Es pot saber que fas amb eixie? -em va dir cabrejat.

-Estavem dinant. Feia temps que no el veia, és amic meu des de sempre i volia vore'l. - Vaig respondre.

-Ets una puta. Segur que te l'has tirat. Em dones fàstic, ets una mora de merda, veste'n amb ell, que és de la mateixa condició que tu, zorra.

Em va fer molt de mal. Tot i això vaig explicar-li que no, i que li estimava a ell sobre totes les coses i que encara era verge. No em va escoltar i es va anar.

Vaig tornar amb René mig plorant. Em va preguntar que pasava, perquè em tractava així, i jo vaig excusar-li dient que a soles es preocupava per mi, que era una mica gelós perquè m'estimava. Als minuts, vaig dir-li a René que ma mare m'havia cridat i havia d'anar-me'n.

Adrien va cridar-me plorant, dient-me que ho sentia i que m'estimava molt. Vaig anar a sa casa. Ens vam abraçar i besar i el vaig perdonar. Estavem al seu llit veient una peli. Vaig notar que em ficava les mans dins les bragues. Li vaig dir que parara, però em va dir "deixa't portar, t'asegure que t'agradarà."
Aquell dia vaig aprendre dues coses: que no debia vore a més xics mai més i que perdre la virginitat feia més mal del que pensava.

Va passar el temps. Jo cada vegada l'estimava més i ell cada vegada es comportava pitjor. Als 16 anys vaig decidir anarme'n de casa. Els meus pares no volien una xiqueta sense honor i jo volia viure amb Adrien. Els seus pares van donar-li diners i vam comprar una casa. Practicament no eixia, més que per fer la compra. Vaig deixar l'escola. Adrien em deia que no servia per a res, que era una inútil. Una vegada se'm va caure un plat al terra. Per primera vegada em va pegar.

-Ets una inútil! Per què fas això? Saps el que costa?! Inútil, merda. - va cridar.

No vaig contestar. Vaig arreplegar els trossos trencats i vaig anar-me'n a dormir. Després va vindre ell. Em va dir que m'estimava i vam acabar fent l'amor. No va notar les meues llàgrimes.
No em va tornar a pegar però els insults van continuar. Jo tenia l'esperança de que amb el temps tornaria a ser el xicot del que em vaig enamorar, però estava equivocada.

Als 18 anys em vaig quedar embaraçada. Ell mai no el va saber. Havia rebut un missatje de ma mare dient-me que fera una visita a casa, que em trobaven a faltar. Mentre ell estava amb els amics, vaig anar al meu barri. Quan vaig tornar, Adrien m'estava esperant. Va pegar-me una palliça. El seu fill, va ser el seu primer assassinat.

Des d'aquell dia, les pallices van ser continuades. Jo l'estimava però no el suportava més. Finalment, dos anys més tard vaig sentir-me capaç de fugir.

Estava de camí a París per la carretera de Nevers. Eren ja les 05:26 quan va passar un camió. Va veure'm i va parar. Vaig tindre sort. Anava a París.

A les 8 del matí vam arribar. Vaig acomiadar-me del camioner i li vaig donar les gràcies. Vaig buscar hogars d'acodilla per gent pobra i en vaig trobar un on em van tratar molt bé. Vaig aconseguir treball. Oferia sexe a canvi de diners i als dos mesos, en tenia suficients per a llogar un pis a un barri de les afores de París. Guanyava el suficient per pagar el pis i tindre de menjar, res més. Els veïns del barri sospitaven a que em dedicava. Per això i perquè tenia trets àrabs ningú no s'apropava a mi. Tothom parlava de mi. Es callaven quan passava, xiuxiuejaven, em miraven malament. No m'importava. Estava acostumada a les discriminacions. No era feliç però això era millor que viure a l'infern amb Adrien. Feia 9 mesos que m'havia anat de casa, i no m'havia buscat. Al principi tenia por de que em trobara, però amb el temps, vaig pensar que no em buscava i que podia viure tranquil.la.

Un dia, quan ja portava any i mig vivint a París, estava dormint al meu llit quan vaig escoltar colps violents a la porta. Vaig alçar-me a vore que passava.

L'últim que recorde és una pistola apuntant-me al cap i Adrien dient "Je t'aime."

Va enterrar el meu cadàver al primer descampat que va trobar.

Ningú va denunciar la meua mort. Els meus veïns van notar la meua ausència però l'únic que van fer és xiuxiuejar sobre la meua desaparició. Estaven millor amb una inmigrant prostituta menys al barri.

Adrien mai m'havia estimat. Ara ho sé.

sábado, 11 de abril de 2015

más sola que la luna

A veces desearía ser normal. Me gustaría ser amable, no ser tímida, no ponerme siempre a la defensiva, mostrar que también tengo sentimientos, que a veces me enfando y me sientan mal las cosas. Me gustaría tener amigos con los que compartir aficiones, sin necesidad de sentirme incómoda o sentir que sobro por hacer lo que me gusta. A veces desearía que me gustara lo que le gusta al resto de gente de mi edad. Salir de fiesta, beber, furmar. También me gustaría soportar a las personas. No desear nunca estar sola, lejos de la gente. No pensar que odio a nadie, y menos a la gente que quiero. Me gustaría tener temas de conversación, hablar sin problemas, no pensar que soy imbécil. Quisiera creer que la gente no miente al decirme que le importo. Me gustaría dormir 8 horas diarias. Ser capaz de estudiar y sacar buenas notas. Atreverme a hacer cosas nuevas. También quisiera comer como alguien normal. Tener motivaciones, ilusiones, sueños. Cosas por las que vivir. Lo que hace la gente normal, vaya. Me gustaría ir de compras y disfrutarlo. Maquillarme. Vestir como la sociedad dice que está bien. Saberme de memoria las letras de la música de moda, conocer a los cantantes más guays. Ser una más. Integrarme, sentirme cómoda con mis amigas. No cabrearme y sentir impotencia por los comentarios machistas. Conocer gente nueva en una fiesta y pasarmelo bien.

A veces me desearía ser normal, pero solo a veces.

viernes, 10 de abril de 2015

Germà

"Ara fa 22 anys de l'assasinat de Guillem, i encara que molts de vosaltres segurament a penes ho recordeu perquè ereu massa joves, de segur que haureu sentir parlar d'ell, perquè han estat molts els actes que s'han fet per recordar-lo, per recordar quant havia estimat la seua cultura, la seua llengua, el seu país, per recordar que va ser un jove implicat i combatiu que com tants de nosaltres l'únic que dessitjava era viure en llibertat. Aquestes foren les raons que el portaren al seu assasinat a mans d'aquells que no pensen com nosaltres. Però malgrat que ens furtaren la seua presència, el seu somriure, les seues paraules, mai ens podran arrebatar les seues ganes de lluita i els seus ideals que també són els nostres. Moltes gràcies una vegada més per no oblidar. Guillem Agulló, ni oblit ni perdó!"

jueves, 9 de abril de 2015

¿De qué color es nuestra piel?

La suave y tersa piel, los dedos que la recorren de arriba abajo sin mirar, sin pararse a pensar. No es el momento de pensar, es el momento de actuar, no puedes pensar, el deseo te nubla la vista, el calor que sientes de la piel de tu compañera te hace sentirte vivo, te hace arder de pasión, te levanta los ánimos, la metes con dulzura y la sacas con dureza, y sigues recorriendo esa piel con la lengua y la mirada y es algo que te encanta, que te gusta y excita, y quieres más y ella te lo pide, y oyes sus gemidos y eso te vuelve a animar y al fin te corres y descansáis.
Y mientras ella duerme abrazada a ti, te fijas. ¿De que color es su piel? ¿Y la tuya? Carne. ¿No? No. Fíjate bien. ¿De qué color es la carne? Rosa, negra, marrón. Pero... mi piel no es rosa, ni negra, ni marrón. Yo siempre he dicho carne. Pues te equivocabas. La carne tiene esos colores. ¿De que color es nuestra piel?

No lo sabemos, ¿verdad? Nuestra piel no tiene nombre. Mentira. Lo tiene. La llaman blanca. Mi piel no es blanca. ¿Por qué la llaman blanca entonces? Porque mi compañero es negro. Y su piel si tiene nombre. Y por ello el hombre blanco decidió ser lo contrario a él. Porque él quería ser mejor, pero no lo era. Se inventó que era mejor. Se inventó que el color blanco era como mi piel. Y así fue. Ahora soy blanca. Y yo no le veo el parecido al blanco de mi pared con el color de mi piel.
¿Y cual es el color de mi piel?

miércoles, 8 de abril de 2015

.

Creo que como todes, he tenido un pasado lleno de actitudes machistas, he sufrido (y sufro) el patriarcado, he sido alienada por él, he llamado putas a otras mujeres por "zorrear" con hombres que he considerado míos. He creído que el amor romántico es bueno, que debía depilarme, que debía ser delgada, guapa y femenina. He sufrido por ser gorda y considerarme fea, y ser todo lo contrario a lo que la sociedad considera "feminina". He sufrido -bullying- por ser gorda y me he dado asco, he llorado día a día, he pensado que no valía la pena y que me tenían que haber abortado en lugar de a mi hermane. He pensado que mi novio no me quería y que se merecía algo mejor que yo por no ser delgada ni guapa. He pensado que para ser buena mujer, tendría que saber cocinar, planchar, limpiar, etc. He jugado con Barbies, he querido ser como ellas. He jugado con Baby-borns porque las niñas teníamos que aprender a cuidar a bebés. Mi color favorito ha sido el rosa. He considerado "machotas" a aquellas que les gustaba el azul. He pasado de la sección de chicos de la revista de juguetes a pesar de querer un escaléstric (como se escriba) y querer los Playmóvils, por ser chica. Me ha gustado el fútbol y me he llegado a avergonzar de ello porque el fútbol es para chicos.
He vivido aproximadamente 15 años así, alienada por el patriarcado, hasta que un día conocí lo que era el feminismo. Cuando tenía 13 años me empecé a meter en el movimiento antifascista, o a interesarme por él, y gracias a ello, cuando tenía 16, empecé a leer sobre feminismo.
Superé muchos complejos, comprendí la sociedad machista, dejé de estar alienada, asumí mi condición de oprimida y decidí que nunca pararía hasta eliminar el patriarcado y que señalaría cualquier actitud machista que viera. Mis amigos me llaman pesada, feminazi. He llegado a estar a punto de llorar porque le señalé actitudes machistas a mi padre y "discutí" con él. (Ojo, que mi padre es todo lo contrario a machista, pero como persona alienada y que ha sufrido el franquismo, tiene algunas actitudes igual que mi madre.) He discutido con muchísima gente por no revisarse los privilegios, me he sentido impotente, he sentido ganas de pegarme con elles, he querido matar a Dalas y ganas de dejar todo. Sin embargo, creo que merece la pena seguir luchando por el feminismo porque gracias a este, he dejado atrás 4 años de mi vida de darme asco y odiarme, de pensar toda la mierda patriarcal que tenía en la cabeza.
Ahora mismo estoy desconcertada. Por experiencia propia sé que el machismo se cura leyendo y yo, como oprimida, creo que debo concienciar, igual que une marxista debe concienciar a la clase obrera, y debo ayudar a aquelles con menos formación y poca conciencia, igual que creo que a mí me deben ayudar gente que sepa más que yo. Mi sorpresa es que tengo que aguantar como compas, en lugar de enseñar y concienciar, atacan de forma absurda a otros compas, por tener actitudes machistas, sin dar oportunidad de que esta gente haga autocrítica, o recapaciten, y sacando mierda del pasado.
Aclaro que en ningún momento es aceptable el machismo, y que este se tiene que señalar SIEMPRE, pero hay formas y formas y desde luego la mía no es olvidar mi pasado de alienada y atacar a quien lo está. Y después de todo lo que he pasado, y he superado gracias al feminismo, me siento impotente al ver este tipo de cosas, de verdad.
Y ahora si queréis venir a llamarme machirula y a decir que "colegueo" con agresores, venid. Me da igual.
@gatalopez_