Lluna de plata

I que bonica estava la lluna, aquell vespre, el cel encara era blau però es podia vore allà, observant el món, observant-me. Era un dia calorós d'estiu però a aquelles hores, es sentia la brisa fresca que provenia de la mar... La mar, la inmensitat, el perill de morir ofegat, la tranquilitat de qui l'observa. A la vora de la mediterrania, a un racó que ningú coneixia, només jo, els animals marins i jo. I les gaviotes que surcaven les ones, buscant menjar, i jo mentre asseguda al terra, a la sorra de la platja, observant aquell espectacle que em regalava la natura; la mateixa que els meus iguals havien estat destruint des de feia segles, i el meu somriure s'havia tornat tristor en pensar en això.
L'aigua era suau, càlida i tranquila. La lluna de València continuava mirant-me, el cel s'havia tornat fosc, només quedava ella, reflexant els raigs del sol, i un grapat d'estels brillant, però cap comparable a la màgia d'aquella lluna, d'aquella nit d'estiu.