"Saps? Hi ha lluites que es perden i altres que es guanyen. La meua lluita la vaig guanyar, encara que de vegades tinc la sensació de que no és així, que algú està tractant de fer un cop d'Estat, per tornar a la situació anterior: als malsomnis, la desigualtat, la injusticia, el totalitarisme, la sang.
Fa uns anys jo era una jove normal. En tenia 15 anys. Com tota jove de 15 anys, tenia els meus defectes i complexos, que governaven el meu cos des de feia anys. Em tenien sotmesa a ells. Tot el que feia havia de passar abans per la seua aprobació. I aixina estava, com tota dictadura, la censura era tema del dia tots els dies, i no podia fer quasi res. Passava els dies plorant, tractant d'allunyarme d'ells, pero sempre apareixien, per castigar-me, per sofrir encara més. La repressió era molt dura.
A poc a poc, vaig començar a prendre conciència. Als moments difícils, s'ha de ser forts. La meua situació era inacceptable. No podia permetre'm viure en un infern com aquell.
M'agradava molt parlar de revolucions. Era el meu somni ser rebel. Això fou encara més dur. Sense adonar-me'n em vaig convertir en una revolucionària i això no li agrada al règim. La meua nova condició va significar un augment de la repressió. Eren continus els plors, les ferides, el maltractament psicològic, el no menjar, no vore la llum del sol. La contradicció que suposava ser revolucionària i viure en aquella situació em consumia, fet que em causava encara més malestar.
Sabia que no podia continuar així. Calia derrocar el sistema totalitari, calia eliminar la seua ideologia, calia expulsar tot ser relacionat amb la dictadura dels complexos i els defectes.
Va ser pel Maig del 2013, quan l'esclat es va produir. Havia començat la meua revolució.
Més valent que mai, vaig encararme directament amb el problema: els complexos. Vaig espantar-los i tirar-los fora de la meua terra, el meu cos. Jo sóc l'única que pot gobernar-se. El tenia claríssim: complexos mai més!
En canvi, la revolució no va tindre un èxtit rotund. Va esclatar una guerra civil. Una guerra que sabia havia de guanyar i que guanyaria, però també sabia que anava a ser dura i que es podria allargar.
Al principi perdía les batalles, el vàndol contrari continuava amb la repressió: era mirar-me a l'espill i plorar.
No vaig perdre els ànims, i això va ser molt important per guanyar la guerra. Vaig començar a investigar la manera de guanyar. Aixina em va aparèixer el feminisme. El meu aliat per sempre. Ara em tocava a mí: vaig començar a guanyar les batalles.
La primera batalla que vaig guanyar, va ser la d'entendre que la bellesa és subjectiva, i que només un cos és bonic si la seua persona el veu bonic. La segona batalla que guanyí fou quan vaig descobrir que les persones tenen tendència a fer feliços a les persones que estimen i els importen. Jo volia ser feliç. Vaig entendre que la persona més important de la meua vida era jo, i per tant, m'havia d'estimar. A soles així seria feliç, i sent feliç, guanyaria la guerra.
I això vaig fer. La vaig guanyar. Tots els atacs dels complexos eren inútils ja contra la meua armadura de felicitat i bellesa subjectiva. Per fi ho havia aconseguit, la meua revolució, havia triomfat. I jo, valenta i forta, havia pogut.
Han passat ja dos d'anys d'allò i encara que la felicitat haja desaparegut, em governe com puc i com aguante, però el faig jo, amb la ajuda sempre del feminisme. Tot i que de tant en tant els complexos tracten de reconquestar el meu cervell, a base de colps d'Estat, són ràpidament controlats i reduits. Ja ningú mai més em dirà que fer, ningú més llevat de mi.
La revolució la vaig fer jo, i la guerra la vaig guanyar. I això mai m'ho podràn llevar. No tornaré als anys obscurs de la repressió, no més plors, no més odi, no més fàstic. Mai més. Aquesta lluita ja la he guanyada."
