Món infectat, boig i malalt

Hui vull contar-vos una història que va ocórrer fa anys.

Jo era una jove de 16 anys, amb poca experiència i tota la vida per davant. Malgrat açò, malgrat ser jove, malgrat tindre milers d'aventures per viure i milers de llocs per descobrir, havia perdudes tota esperança i totes les il.lusions per aquesta vida i per aquest món. Jo no li trobava sentit a res. La meua vida s'havia convertit en una rutina constant.

Pot ser esteu pensant que us estic contant la típica història d'adolescent marginada que es pega un tir per acabar amb tot. No és així, però, del que tracta açò. Encara que potser, tal vegada, hagués pensat acabar amb tot però no és el cas.

Com anava dient, no m'agradava la vida ni les persones. Jo vivia prop de València, on ja feia anys s'havia convertit en una ciutat brutalment edificada, lleja, on cada vegada més es notaven els efectes destructors i calurosos del canvi climàtic provocat per l'ésser humà. Això feia encara més que odiara tot. La meua ciutat era només un exemple de com s'havia arruinat el món. Per aquells temps, Espanya i el món vivien una gran crisi política, social i económica. Tota la societat es basava en els diners. El nostre planeta havia passat de ser 'El planeta blau' a ser 'El planeta dólar'. Aquesta crisi, realment era un simptoma de la gran malaltia que patia el planeta.

La societat s'havia tornat boja. Regnava la ignorància. Cada cop eixien més distraccions, noves tecnologies: mòbils, televisions, anuncis, cotxes, ordinadors etc. El món era sinónim de fem, el futbol i sentiments patriótics i nacionalistes eren pretextos perfectes per disimular la mala olor a podrit que feia La Terra.

Jo era d'aquelles persones que s'adonava d'aquestos horrors i volia canviar-ho tot però continuava sent una xiqueta de 16 anys i amb tot el que allò significava. No m'agradava viure però havia de seguir, anar a l'institut, estudiar, fer vida social, amor... Només havia conegut una vegada la sensació de ser estimada, i no havia eixit bé. Intentava que el fet de no tindre parella no m'afectara però era difícil. I era difícil, una vegada més, per la societat boja i malalta on vivia.

Pertanyia a un col.lectiu que durant tota l'existència de l'ésser humà havia estat marginat i discriminat: les dones. Malgrat que la dona havia començat a despertar i a lluitar, encara viviem en una societat masclista. Sí, és cert que davant la llei i formalment la dona i l'home eren iguals però la realitat era una altra. Encara es podien vore anuncis de detergent o de cuidar xiquets on la dona era protagonista, es sentien comentaris masclistes, la dona per fer el mateix treball que l'home cobrava menys, i encara molta part de la població mundial continuava pensant que l'objectiu principal d'una dona era trobar un home i tindre fills. Però crec que això no era el pitjor al que estàvem sotmeses les dones. Estàvem atades a uns cànons de bellesa basats en cosmétics, roba, i la talla 38. Cualsevol dona que se n'eixira d'aquest model, es considerava... com dir-ho? Fracasada supose que és la paraula.

Doncs bé, jo me n'eixia totalment d'aquestos cànons. No m'agradava gens ni mica maquillar-me ni anar de tendes, la roba em donava igual, portava ulleres, no tenia mamelles i el que per mi era el pitjor de tots: els quilos de més. Realment no estava grossa, ni molt menys, però anys en rere havia sofrit el conegut bullying per part d'un amic i des d'aquells dies la meua autoestima va desaparèixer. El cas, jo pensava que era l'única que es sentia mal amb si mateixa però un dia em vaig adonar de que no, hi havia molta més gent com jo, tant xics com xiques. Fins que un dia em vaig preguntar: com pot ser que visca a un lloc on tanta gent s'odie per ser diferent? Com és possible?

La diferència. Cap persona del món és igual a una altra. Tots som diferents en alguna cosa, això és el que ens fa especials. Però la malaltia que patia La Terra feia que aquesta diferència fora motiu de burla, marginació, despreci, inclús odi. La gent discriminaba per motius tan naturals com respirar; coses tals com l'orientació sexual, el color de la pell, la nacionalitat, el nivell económic, l'estatura, el pes etc. I jo, em tornava a preguntar: com era possible que estimar una persona o una altra, ser blanc o negre, ser d'ací o d'allà, ser pobre o ric, mesurar 1'50 o 2 metres, pesar 50 o 100kg, era motiu de discrminació? Com podia viure a aquell lloc tan boig i malalt, ple de fem?

Les meues preguntes eren respostes quan mirava fora d'Espanya i veia que mig món moria de fam. Milers de xiquets menors que jo i milers de persones eren brutalment explotades per que la gent d'Europa i d'Amèrica del Nord, tinguerem una bona vida plena de luxes. Moltissima gent al planeta no sabia ni escriure ni llegir, per què? Perquè el virus infectava encara més a la gent més pobra. Als creadors del virus, els interesava mantindre ignorant i callada la població que explotava fora del seu país, mentre que als seus compatriotes els venien els productes de luxe que havien fet els explotats. D'aquesta manera, tenien a uns embobats, als altres explotats, ignorants i callats mentre ells es feien rics.

Estava farta ja de vore morir el meu estimat planeta per culpa d'una enfermetat, un virus maleït i de vore com ningú feia res, com erem molts pocs els que s'adonaven de la situació. Jo no era metgessa, ni infermera ni res per l'estil i no sabia com podia ajudar a combatre la malaltia, a lluitar per acabar amb ella per sempre.

Vaig decidir buscar més gent que pensara com jo. Poc a poc trobava més gent, i cada vegada erem més. Això, va començar a donar-me esperances i il.lusions per a viure. Havia trobat el meu camí i un motiu per continuar endavant: trobar la cura de la malaltia. Junts, compartiem coneixements, idees etc. Qualsevol cosa era benvinguda si l'objectiu era acabar amb la malaltia. I junts aconseguiriem, més prompte o més tard, acabar per fi amb aquesta terrible enfermetat, anomenada capitalisme.